Un estudi liderat per investigadors de les universitats d’Oxford i LMU de Múnich ha analitzat l’ADN de restes de gallines i pollastres de més d’un centenar de jaciments arqueològics d’Europa i Pròxim Orient amb l’objectiu de traçar la història evolutiva del virus de la malaltia de Marek (MDV per les sigles en anglès) al llarg de l’últim mil·leni. Els resultats obtinguts mostren com les soques antigues eren menys virulentes que les actuals i podrien servir per desenvolupar teràpies més eficaces contra aquesta devastadora malaltia que provoca infeccions mortals en aus de corral no vacunades, principalment pollastres i gallines, i costa més de mil milions de dòlars a l’any a la indústria avícola.
En l’estudi, els investigadors han reconstruït seqüències antigues de l’MDV a partir de restes de pollastres arqueològics dels últims mil anys. Comparant els genomes vírics d’aus modernes i antigues, han identificat les alteracions genètiques responsables de la major virulència de virus modern. A més, basant-se en les seqüències genètiques antigues també han pogut ressuscitar antic processos biològics mitjançant assajos cel·lulars, demostrant que les soques antigues eren significativament més lleus que les soques homòlogues modernes.
A principis del segle XX la malaltia només provocava símptomes lleus en els pollastres més vells. Amb l’augment espectacular del consum, en les dècades de 1950 i 1960, el virus ha continuat evolucionant i s’ha tornat cada cop més agressiu malgrat el desenvolupament de vàries vacunes.
Per fer l’estudi, els investigadors han analitzat l’ADN d’ossos de gallines i pollastres recuperats a partir de treballs d’excavació en 140 jaciments arqueològics d’Europa i Pròxim Orient. Aquests genomes antics han revelat que el virus estava molt estès als pollastre europeus almenys 1.000 anys abans que la malaltia es descrigués per primer cop l’any 1907.
“Les troballes del nostre estudi no només aclareixen la història evolutiva del virus, també senten les bases per millorar la comprensió actual de la virulència del patogen. Combinant tècniques d’ADN antic amb la genòmica moderna hem obert una finestra al passat que pot orientar estratègies futures en la gestió de les malalties víriques”, explica Steven Fiddaman, de la Universitat d’Oxford i autor principal de l’estudi.
En aquest projecte s’ha treballat amb restes arqueològiques de 140 jaciments de tot el món, però l’estudi s’ha centrat en les analítiques positives de 10 jaciments de: França, Hongria, Sèrbia, Anglaterra, Austria, Rússia i Iran. El jaciment de la Península Ibèrica que ha estat clau per resseguir aquesta evolució és el castell de Montsoriu (Arbúcies-Sant Feliu de Buixalleu). En una cisterna del pati d’Armes es va documentar un nivell d’abandonament de la segona meitat del segle XVI, on s’hi varen recuperar durant les excavacions arqueològiques dirigides per l’equip d’arqueòlegs del Museu Etnològic del Montseny (Arbúcies) un conjunt de 863 restes de pollastres i gallines, demostrant que aquesta espècie constituïa un recurs alimentari important durant aquesta cronologia.
L’estudi de les restes de fauna recuperades en aquest context es va dur a terme al Laboratori d’Arqueozoologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i va ser objecte d’un treball de tesi doctoral realitzat per la Dra. Violeta Novella. Es varen analitzar un total de 10922 restes de fauna que varen evidenciar com els habitants del castell basaven la producció d'aliment en les espècies domèstiques (97%), entre les quals hi havia sobretot porcs, bous, ovelles i cabres, a més d’aviram. Les especies obtingudes per la caça eren molt poques, tot i que s’hi documenten conills i llebres, cérvol, porc senglar i cabirol, incloent a l'alimentació també un nombre important d'aus salvatges i peixos de mar.
Les restes d’aviram han permès estimar que en aquest conjunt recuperat al Castell de Montsoriu hi ha ossos de més de 60 gallines i pollastres. “El fet de poder obtenir dades valuoses sobre l’evolució de la virulència de patògens com aquest posa de relleu el valor d’aquestes restes i la importància de totes les restes bioarqueològiques que es troben als jaciments, ja que no podem preveure com d’útils ens poden ser en el futur”, assenyala Maria Saña, responsable de l’anàlisi al Laboratori d’Arqueozoologia de la Universitat Autònoma de Barcelona
La recerca arqueològica a Montsoriu
El castell de Montsoriu és un projecte de recerca impulsat pel Museu Etnològic del Montseny (Arbúcies), amb el suport del Patronat del Castell de Montsoriu i el Consell Comarcal de la Selva, amb la col·laboració del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, que des de l’any 1993 es ve implementant de manera continuada.
Aquests 30 anys de recerca han permès recuperar un dels grans castells medievals de la Mediterrània i documentar una autèntica “capsula del temps”, on es poden seguir les diferents fases de més de 400 anys d’evolució arquitectònica, des dels seus orígens abans de l’any 1000.
Al llarg d’aquests anys de recerca s’han localitzat també grans conjunts arqueològics que a banda dels objectes de vida quotidiana (armes, vaixella, eines...) també inclouen milers de restes animals processats i consumits al castell. El seu estudi ha permès obtenir resultats molt acurats sobre les espècies i dieta d’aquest període medieval.
Ja a l’any 2014 es va publicar a la revista Heredity un estudi genètic fet amb restes de porc provinents de Montsoriu i que va servir per demostrar que fa més de 500 anys el porc ibèric era molt similar al que actualment es troba a les deveses del sud de la Península i que no era fruit de creuaments moderns.
“La importància del projecte de recerca arqueològica impulsat pel Museu Etnològic del Montseny, amb la col·laboració de diferents administracions, permet aproximar-nos a les formes de vida del passat, recuperar un element monumental de primer ordre i preservar un conjunt extraordinari de materials que estan a l’abast d’investigadors i científics de diferents àrees”, assenyala Jordi Tura, director del museu.
