Avui divendres 23 de juny, a les 8 del vespre al Museu Etnològic del Montseny (MEMGA), d’Arbúcies tindrà lloc l’acte de cloenda de l’exposició Arbúcies fa 1.100 anys. La creació de la parròquia de Sant Quirze i Santa Julita.
Es tracta d’una exposició que ha produït el MEMGA i que es podrà veure fins diumenge a les sales d’exposicions temporals del museu. La mostra ha estat comissariada pels historiadors Gemma Font i Joan Illa, per commemorar els 1.100 anys de la consagració de la parròquia aquest 2023, contextualitzant aquest fet en relació a la situació històrica dels territoris del sud de les comarques de Girona ara fa 1.100 anys.
És un fet bastant excepcional que es conservi un document històric d’aquestes característiques, cosa que permet disposar d’una informació extraordinària sobre no tan sols el fet històric en si mateix, sinó també pel coneixement que aporta sobre el territori i la gent que l’habitava en una època tant reculada.
És el cas de l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita d’Arbúcies de l’any 923 i que ens ha arribat a nosaltres a partir de dues còpies autentificades per notaris, la darrera de les quals del 1721.
Pocs anys abans de la consagració, concretament l’any 900, s’esmenta per primera vegada el terme “vall d’Arbúcies”. Aquesta vall estava situada en el territori de Girona en el terme del Palau Felmir. En aquest moment no es documenten en aquest sector castells ni parròquies, tot i que el topònim Palau sembla indicar-nos la presència d’una organització administrativa i legal de caràcter senyorial que en aquests moments estaria sota el control carolingi.
El 6 de febrer de l’any 923 va tenir lloc la cerimònia solemne, presidida pel bisbe Guiu de Girona. Segons el relat conservat, un personatge de nom Gairibert, va fer construir el temple per voluntat pròpia i el dotà de terres de la seva propietat. El bisbe per la seva part assignà el delme pel sosteniment de la nova parròquia.
Aquest document ens permet tenir una imatge molt precisa de la Vall d’Arbúcies l’any 923, amb els noms de masos, vilars, esglésies (com és el cas de Santa Maria de Lliors, Sant Marçal, Sant Climent, Sant Iscle, Sant Segimon del bosc, Sant Pere Desplà i Sant Nasari) i altres elements destacats per a la vida de la gent de l’època, com camins, molins... tot plegat ens dibuixa un territori ja habitat des de temps pretèrits, amb uns límits i topònims ben establerts, que la gent del lloc ja coneixia i utilitzava. Aquests noms de lloc dibuixen el límit pràcticament inalterat de l’actual terme municipal i que es sobreposa al límit geogràfic de la vall natural de la riera d’Arbúcies.
Uns noms de masos i esglésies que ens han arribat fins als nostres dies amb molt pocs canvis, fet que posa de manifest la continuïtat d’unes formes de vida ancestrals basades en la pagesia i en el poblament disseminat en cases de pagès en aquest territori de la vessant oriental del Montseny, almenys fins al darrer quart del segle XX. Unes formes de vida vinculades al mas com a unitat d’explotació i de relacions socials que han anat desapareixen de forma radical en els darrers 50 anys i de les que es conserva com a forma de bateig en la història aquesta acta de consagració.
